JORDI CABESTANY

"L'activitat artística no té cap essència immutable, constitueix un joc on les formes, les modalitats i les funcions evolucionen segons les èpoques i els contextos socials". Així inicia Nicolas Bourriaud l'assaig Estètica Relacional, on reflexiona sobre la mutabilitat constant de les produccions artístiques i sobre la necessitat de produir esdeveniments culturals que siguin un reflex del moment que els pertoca de viure. L'art contemporani no és únicament aquell que ha estat produït dins la pròpia contemporaneïtat, sinó aquell que hi manté un compromís, sigui de caràcter estètic o ideològic. A la vegada la transversalitat i les connexions existents entre els esdeveniments culturals desenvolupen una xarxa de múltiples relacions que enriqueix l'estructura de forma plural i heterogènia.
    És així com establim la premissa necessària per diferenciar les artesanies, dependents d'una tècnica impol·luta i amb la finalitat de decorar una estança privada com a símbol de distinció social, de les pràctiques artístiques posicionades en el temps i l'espai real, en un present d'ara i aquí, qüestionant problemàtiques vigents. La disparitat entre la societat i les produccions artístiques que en sorgeixen, fa difícil que s'estableixi un diàleg recíproc. A l'enorme desconnexió interpretativa entre art i societat, s'afegeix el concepte d'oci culturalitzat, que deslegitima i dificulta la funció de la cultura: enriquir el subjecte i el col·lectiu. La difuminació del límit entre oci i cultura i la impossibilitat de definir allò indefinible -Què és l'art? Allò que fan els artistes. I qui són els artistes? Aquells qui fan art- facilita la irrupció d'un oci disfressat per l'ocasió, amb ideologies de mercat i a punt per la venda al millor postor. La institucionalització del fet artístic no suposa altra cosa que encabir-lo dins l'estructura capitalista, on es veurà immers en una xarxa d'especulacions, de relacions de poder i de voluptuosa magnificència. La creació d'aquesta cortina brodada d'espectacle desproporcionat, no permet visualitzar la veritable escena del món artístic, ni les idees que es pretenen transmetre, ni els conceptes sobre els quals caldria reflexionar i qüestionar. Guy Debord anunciava premonitòriament a La Societat de l'Espectacle, que la massificació informativa i industrial condueix a la deshumanització del propi ésser: els seus valors canvien degenerativament i abandona l'actitud activa per acomodar-se en la passiva. Així les multituds subjectives esdevenen anònimes i es deixa enrera l'elecció mínima per donar cabuda a la imposició màxima.
    Antigament la censura s'evidenciava a sí mateixa pel buit que ocasionava, una absència informativa; actualment la censura pren forma d'excés, com a estratègia per no distingir aquells fets realment rellevants dels que no ho són, ni percebre la temporalització i la importància que se'ls atorga. Davant d'aquesta desconfiança dels medis que gestionen i controlen la transmissió d'informació, el discurs demagògic del projecte de colonització democràtic que sustenta aquesta desproporcionada i qüestionable metodologia, perd, progressivament, tota la seva consistència.
    És per això que múltiples propostes artístiques es basen en la interrogació de la pròpia manera de fer en l'esfera social. És impossible de definir una manera estàndard de funcionar, de com canalitzar les preguntes i dubtes sobre el propi sistema. L'experiència artística s'ha d'entendre com un camp de fluctuacions, un territori amb capacitat per a ser habitable, on es fa necessària la creació d'escletxes, de fissures, d'intersticis socials, concepte emprat per Karl Marx per qualificar aquelles comunitats d'intercanvi que escapaven al quadre de l'economia política capitalista, per crear situacions, no amb una intencionalitat final sinó com a procés de transició.