L’angoixa del moment de llevar-se és terrible, ja que el moment de treure’s la màscara d’oxigen i començar a respirar l’aire que ens envolta provoca una sensació estranyament desconcertant en el nostre cervell. Abans podíem fer servir les bombones d’oxigen durant tot el dia, però ara, l’any 2032, hem de racionar l’oxigen si volem garantir que la humanitat sobreviurà un temps més. Realment és una llàstima que ens adonéssim tan tard de les repercussions que tenia la desforestació; probablement, d’haver-ho sabut, ens hi haguéssim repensat a l’hora de talar arbres de forma incontrolada.
    Desplaçar-se per la ciutat s’ha convertit en una tasca molt difícil, per això les empreses s’han vist obligades a facilitar el treball a domicili. La gent surt de casa tan poc com pot, ja que intenten evitar haver de passar per determinades zones on el nivell de contaminació ha arribat a extrems que els nostres avantpassats no haurien pogut imaginar. Per altra banda, també els resulta insuportable passar per davant dels nombrosos hospitals que hi ha, ja que estan saturats per la multitud de malalts que arriben cada dia afectats per insuficiències respiratòries, càncers de tots tipus, problemes gastrointestinals i moltes altres malalties causades per la contaminació atmosfèrica, la nefasta alimentació i, en definitiva, el baix nivell de vida general de la societat. Sembla realment increïble que hi hagués una època en la qual la gent pogués respirar normalment i tingués accés a productes naturals. Però encara resulta més increïble que no fessin tot el possible per conservar-ho.
    Malgrat tot, s’ha de tenir en compte que nosaltres som dels més afortunats. Als països més pobres no han pogut fer front al desastre ecològic que ens va venir a sobre i han patit unes terribles epidèmies i una mortalitat tan generalitzada que els ha dut pràcticament a l’extinció. Només uns quants individus privilegiats d’aquestes poblacions van poder sortir dels seus països i traslladar-se a llocs on, amb més o menys fortuna, es van poder buscar formes de pal•liar aquestes catàstrofes. A més a més, durant els darrers anys abans de la crisi ecològica, als països en aquell moment anomenats amb l’eufemisme de “països en vies de desenvolupament”, va ser on es van emetre més gasos perillosos per a la salut pública, ja que moltes de les empreses dels països més rics realitzaven allí el seu procés de producció, per tal de beneficiar-se dels baixos salaris i de la manca de regulació mediambiental.
Avui els que quedem som tots pobres. Una bona part de la població mundial ha mort per causa directa o indirecta de la contaminació, tant de l’aire com de l’aigua i els aliments. La població que queda està probablement condemnada a la mateixa sort.

ANNA SOLÉ

REFLEXIÓ: És evident que la majoria de nosaltres tenim clar que aquest no és precisament el món que desitgem. Si bé és cert que cadascú té la seva pròpia concepció del món ideal, podríem acordar que preferim un planeta on l’aire sigui respirable, l’aigua dels rius no estigui contaminada, els cotxes no envaeixin l’espai vital de les persones i on quedi algun bri de verd enmig de tant d’asfalt. Malgrat això, si mantenim les pautes de consum actuals, les nostres actituds envers el medi ambient ens condueixen en pocs anys cap a un món inhabitable. Per tant, potser ens hauríem de replantejar què és el que volem i si la nostra actitud ens porta cap a aquest objectiu, ja que de no ser així, estaríem essent totalment incoherents.