JORDI ALGUÉ
Difícilment pot haver-hi algú que encara tingui confiança en el paper mediador que pot jugar l’ONU en la resolució dels conflictes després d’episodis com aquest
El que
succeí a Srebrenica el Juliol de 1995 ha passat a la
història com una de les majors mostres d’incompetència de
les institucions internacionals sorgides després de la Segona
Guerra Mundial. Aquestes foren creades per a defensar un status quo i
uns drets humans fets a mida de les potencies guanyadores –els Estats
Units i els seus aliats- i han servit, i continuen servint, com a
coartada perfecte per a fer i desfer segons els seus interessos.
Feia més de tres anys que
Bòsnia-Herzegovina estava immers en un conflicte que se’ns
vengué com una guerra ètnica entre comunitats
tradicionalment enfrontades. A Srebrenica es visqué un del
episodis més flagrants de neteja ètnica duta a terme per
part de les milícies serbo-bosnianes, els txètnics,
recolzades en tot moment per la política imperialista d’una
Sèrbia dirigida per Milosevic. Tot això es va realitzar
amb uns testimonis excepcionals, els cascos blaus holandesos, que des
del febrer del 1994 es trobaven a la ciutat amb la missió de
donar protecció als seus habitants. La conquesta militar i el
genocidi foren ratificats més tard pels acords de Dayton,
avalats per Clinton, Chirac i els representants de la resta de
potencies internacionals.
A l’inici del conflicte la ciutat i la seva zona
d’influència comptaven amb una població de quasi 40.000
habitants (amb un 73% de població musulmana). El febrer de 1992
es celebrà un referèndum a Bòsnia-Herzegovina on
el 65% dels bosnians es declararen a favor de la independència;
acte seguit les forces serbo-bosnianes van començar una ofensiva
per fer-se amb el control de tot el territori. Srebrenica fou ocupada i
després de ser recuperada (tot i la desigualtat dels mitjans)
les tropes sèrbies van sotmetre-la a un bloqueig que va durar
més de dos anys, trencat ocasionalment l’abril de 1993 quan hi
entraren els primers cascos blaus de l’ONU amb l’objectiu de protegir
els més de 35.000 civils que s’hi trobaven refugiats.
La ciutat fou declarada per part del Consell de Seguretat
de les Nacions Unides “zona de seguretat”, juntament amb cinc ciutats
bosnianes més, fet que comportava la desmilitarització de la població
negant així el seu dret a l’autodefensa en cas d’agressió.
El posterior desplegament dels cascos blaus holandesos, el febrer de 1994, es
va fer sota unes condicions que posaven en dubte la viabilitat d’aquesta
defensa: les dotacions i reserves armamentístiques d’aquests eren
ridícules ja que es reduïen a armes lleugeres i a uns 450 homes
que es situaren a la base de Potocari, a uns 3 quilòmetres de la ciutat.
A les deficiències logístiques s’hi afegí l’enrevessat
mecanisme necessari alhora de rebre suport aeri de l’OTAN (que en cas
d’impedir un atac serbi seria decisiu), que es basava en la presa de decisions
en doble clau per part dels responsables de l’ONU i l’OTAN, el japonès
Akashi i el general francès Janvier, i que resultà inoperatiu
a causa dels interessos personals d’aquests. A més, també
es veié condicionat pel xantatge de les forces sèrbies, que havien
fet presoners a membres d’ambdues institucions. La confraternització
de les forces holandeses i els soldats serbis fou més que significativa,
mentre la població civil sobrevivia en pèssimes condicions les
forces holandeses utilitzaven les instal·lacions de l’exèrcit
serbi i fins i tot mostraven actituds racistes cap a la població bosniana,
acusant-la de cobarda i d’incapaç de defendre’s.
L’11 de Juliol de 1995, després d’una
violenta ofensiva iniciada una setmana abans, les tropes sèrbies
ocuparen la ciutat arribant fins la base de Potocari, on s’havia
refugiat part de la població civil. Es calcula que uns 8.000
bosnians civils foren torturats i assassinats al voltant de Srebrenica
i de la base de l’ONU, tot això amb l’aquiescència dels
soldats holandesos que s’havien rendit a les tropes sèrbies
sense disparar ni un sol tret. Els soldats serbis, vestits amb
uniformes de l’ONU, separaren els homes de les dones, a les qui
obligaren a pujar a autobusos mentre s’ emportaven als seus marits. Els
qui aconseguiren fugir van iniciar un periple a través de les
muntanyes cap a la zona lliure, mentre eren perseguits pels serbis. Es
calcula que dels 25.000 que iniciaren la marxa només 10.000
arribaren a territori lliure, la resta caigueren abatuts i actualment
es donen per desapareguts.
El general Ratko Mladic i Radovan Karadzic,
principals responsables de la matança, continuen amagats en
algun racó de la Republika Srpska, creada arran dels acords de
Dayton promoguts per Milosevic, qui havia donat suport als assassins i
qui, fins a iniciar l’ofensiva de Kosovo, va ser considerat per
Occident com a un interlocutor vàlid, moderat i favorable al
diàleg.
La publicació, l’abril de 2002, d’un informe
per part de l’Institut Holandès de Documentació que
deixava en evidència l’actuació dels cascos blaus va
provocar la dimissió del govern del país; un gest pobre,
ridícul i insuficient tenint en compte que l’informe
sortí a la llum amb sis mesos de retard, quan quedava poc per a
la celebració de les eleccions holandeses.
Han passat vuit anys d’aquells fets, Srebrenica
resta inclosa dins la Republika Srpska i la majoria dels supervivents
es troben refugiats en altres ciutats bosnianes. El passat 31 de
març s’enterraren les primeres víctimes, després
de l’obertura d’algunes fosses, però la majoria de les
famílies segueixen sense saber on són els seus morts.
Difícilment pot haver-hi algú que encara tingui
confiança en el paper mediador que pot jugar l’ONU en la
resolució dels conflictes després d’episodis com aquest.
Quan arribarà el dia en que es jutjaran els culpables d’aquella
matança? Quants anys hauran de passar perquè els
familiars sàpiguen dels seus desapareguts? Són preguntes
que de moment ningú pot contestar, cal no oblidar Srebrenica
perquè algun dia tots aquests interrogants es puguin resoldre.
BIBLIOGRAFIA:
ROMEVA, RAÜL. BÒSNIA-HERZEGOVINA:
LLIÇONS D'UNA GUERRA (1997). EDITORIAL MEDITERRÀNEA
TAIBO ARIAS, CARLOS. BÒSNIA, KOSOVO,
TXETXÈNIA: QÜESTIÓ NACIONAL, CONFLICTES I
INTERVENCIONS (2000). EDICIONS DE 1984
ZENE SREBRENICE. BÒSNIA, UN CRIT DE
JUSTICIA : 62 TESTIMONIS DEL GENOCIDI DE SREBRENICA (1998). AJUDA
OBRERA A BÒSNIA.
WWW.DOMOVINA.NET