Desenganyat de tantes i tantes coses, fins i tot d'ell mateix i la seva por compulsiva al fracàs, mirava el món per una escletxa i prescindia de desenvolupar la facultat de comprendre'l. La seva era una existència ancorada en l'eterna adolescència, sense conviccions prou fermes per reclamar una maduresa que l'allunyés de l'espectre passiu en què s'havia convertit.

S'odiava a ell mateix. Odiava la seva perenne passivitat i no havia fet res per canviar-ho. Havia participat en la construcció d'aquell món del qual renegava a través de la no-participació. El malestar davant d'aquella situació li venia donada per tots els anys que s'havia deixat emportar per un context que, més que envoltar-lo, l'arrossegava riu avall, seguint la corrent. Estava guiat per la no-guia.

Empès per la desídia i l'apatia en la que conscientment estava inmers s'havia deixat tutelar per un poder que controlava les regnes de la seva vida, de la vida de tots. I així, sense fer res, i precisament per no fer res per evitar-ho, havia fet forta una part del poder posant a les seves mans la seva pròpia llibertat.

I ell, com tants d'altres, es va alegrar de l'atemptat de les Torres Bessones. Alegrar, potser aquesta no seria la paraula més adequada, però si que va observar atentament com una nova llum, una nova esperança apareixia per la limitada escletxa a través de la qual observava còmodament un món distant. Innocent, va creure en una possibilitat de canvi en les relacions polítiques mundials. Sens dubte, era el moment d'obrir-se al diàleg, d'acostar posicions i, sobretot, l'ocasió per reflexionar fredament sobre els errors comesos, d'analitzar les causes que havien conduït a un grup de persones a cometre un assassinat d'aquella magnitud. Una acció carregada d'odi però res, absolutament res, comparat amb les atrocitats silenciades que l'intent occidental de dominar el món havia propiciat en els últims anys.

Es va malbaratar una ocasió històrica de reconduir el futur cap a un món més just. Però no va existir fredor, només ganes de venjança i les possibilitats es van esvair. Cap polític influent va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i es va desencadenar amb total impunitat allò que tots, per desgràcia, ja coneixem. Ells eren els terroristes. Es va subestimar l'adversari, es va ignorar la seva lògica i se li va negar tota possibilitat de racionalització coherent.

El més desesperant, però, va venir després. Quina sensació d'impotència! S'actua amb total impunitat, no cal plantejar-se les conseqüències d'una guerra quan hi ha un enemic a vèncer. No hi ha càstig pels que menteixen, pels que especulen amb la vida dels altres, pels que no tenen respostes per justificar els seus fets.

I així, amb aquesta sensació que els polítics actuen amb total impunitat, sense mesurar les conseqüències dels seus actes i sense pagar pels seus errors, es va trobar instal·lat en el mateix sense-sentit de l'especulació no participativa, de la crítica teòrica, de la divagació abstracta que el conduïa irremeiablement al mateix punt de partida: al solitari crit desatès per la remor del desert que l'envoltava.

Però una vegada més s'ha demostrat que la història no és lineal i que la lluita i les reivindicacions sempre tenen una recompensa. A Argentina s'ha derogat la llei que no deixava ajusticiar els responsables d'una dictadura militar. És un triomf de la justícia social però, sobretot, és una victòria de les Madres de la Plaza de Mayo. I aquest és el l'exemple que ens ha de permetre ser optimistes respecte al lloc privilegiat que les organitzacions civils han de tenir dins la política. Tasques com les d'elles són vitals per mantenir aquest bri d'esperança que la gent va perdent... Creiem-nos-ho, tenim les eines per canviar el món!

“Mucha gente se pregunta por qué habiendo otros organismos las madres fuimos a la Plaza, y por qué nos sentimos tan bien en la Plaza. Y esto es una cosa que la pensamos ahora, no la pensamos ese día; y cuánto más hablo con otra gente que sabe más que nosotros, más nos damos cuenta por qué se crearon las Madres. Y nos creamos porque en los otros organismos no nos sentíamos bien cerca; había siempre un escritorio de por medio, había siempre una cosa más burocrática. Y en la Plaza éramos todas iguales. Ese "¿qué te pasó?", "¿cómo fue?". Éramos una igual a la otra; a todas se nos habían llevado los hijos, a todas nos pasaba lo mismo, habíamos ido a los mismos lugares. Y era como que no había ningún tipo de diferencia ni ningún tipo de distanciamiento. Por eso es que nos sentíamos bien. Por eso es que la Plaza agrupó. Por eso es que la Plaza consolidó.”

Fragment d'un discurs de Hebe de Bonafini, presidenta de la Asociación Madres de la Plaza de Mayo.