Xavier Sala i Martín és Catedràtic d’Economia de la Universitat de Colúmbia i de la Universitat Pompeu Fabra. Vaig sentir a parlar d’ell a finals de l’any 1998 arran d’un escrit sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. Aquests últims anys, l’he vist diverses vegades per la televisió nacional (catalana), i l’he escoltat en algunes tertúlies de ràdio. Un cop va trucar un oient preguntant-li qui el pagava per dir tot el que deia, per estar tan a favor de la globalització neoliberal.
L’escrit al qual faig referència tira per terra les típiques excuses anti-independència, com ara Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent, fent esment de Bèlgica, Holanda i Suïssa. També parla de la necessitat o no de tenir recursos naturals, i de la competència amb la resta del món. Per acabar ens explica que gràcies al dèficit de la balança fiscal catalana, una família típica catalana pagava 3.600 € (600.000 pessetes) anuals a Madrid que no van tornar mai durant els anys noranta, en concepte de “solidaridad interregional”.
És un escrit interessant de llegir si teniu deu minuts, tot i que potser s’hauria d’actualitzar a aquest nou temps tan globalitzat.
Aquest senyor, però, té la seva cara fosca: en una tertúlia al programa de televisió “Bon dia Catalunya” comparava el posar-se a vomitar per qualsevol lloc de la via pública amb fumar al carrer. Anècdotes a part, en la mateixa tertúlia, aquest aferrissat defensor de la invasió a l’Estat Iraquià utilitzava el següent argument per negar el petroli com a motiu de la guerra:
Si agafem tots els barrils de petroli que es poden arribar a extreure de l’Iraq, i els multipliquem pels trenta i escaig dòlars que pot arribar a valdre el barril, no en tenim prou per pagar les despeses militars de la invasió anglo-americana. Aquesta agosarada afirmació del senyor Sala pot arribar a convèncer en un primer moment, sobretot si s’utilitzen dades astronòmiques sobre els milers de dòlars que pot costar. Però si fem una reflexió una micona més profunda, arribarem a la conclusió que el veritable negoci no són els trenta dòlars del barril, els quals molts cops van a parar a les butxaques de multimilionaris àrabs que exploten el poble. Recordem que aquest petroli després s’utilitzarà per fabricar carburants, plàstics, pintures, roba, medicaments i molts altres tipus de productes de les multinacionals multimilionàries de debò.
Senyor Sala, pot ser que el petroli no sigui el motiu o l’únic motiu de la invasió, però el que està clar és que no ho són les inexistents armes de destrucció “massiva” del malvat ex-dictador. I, si us plau, millori la seva manera de vestir.