Afortunadament hi ha gent i espais com aquests, on hom pot abocar lliurement el que sent, el que pensa...

Però també alhora, tots plegats (vull dir els que encara somniem amb un món més clar, més net, més silenciós...), caiem en la crítica fàcil del que fa altri, sense adonar-nos que tot allò que sovint ens molesta del company/a, amo/mestressa, governant/ta,... no és més que el nostre propi defecte o vici que té un rostre allà fora i és per això que ens fibla, ens indigna, ens molesta,... no ho volem veure, perquè ens fem incapaços d'acceptar en nosaltres quelcom que no és perfecte i per tant, sols podem imputar l'imperfecció lluny de nosaltres, fora.

Arran d'aquesta reflexió sovint em plantejo sinó seria millor contemplar calladament quelcom tan lleig, viciós, indigne,... tot observant perquè ens mou interiorment, podent alhora arribar a esbrinar quin bocí de mirall ens reflexa aquella petita però real parcel·la nostra.

Crec sincerament que si aquest món somniat fos conduït per aquest sender no hi hauria retrets, ni lluites, ni enfrontaments, ni guerres; tan sols acceptació, silenci, pau, benestar,...

Arribats aquí, potser podríem plantejar-nos no tenir la pretensió de canviar el món sencer, sinó tan sols de transmutar en nosaltres totes aquestes petiteses vicioses i indignes, sense voler anar més enllà.

Doncs:

No és més real, esplaiar el nostre desig de claror, silenci i pau en el nostre entorn petit i concret?

No és petita la llavor de l'arbre més gran?