Es fa difícil sintetitzar en un espai tan reduït les característiques teòriques, les conseqüències pràctiques i la filosofia que porta darrera la proposta de la Renda Bàsica (RB). Aquest article té per objectiu donar quatre pinzellades sobre el tema, generar inquietuds i deixar el màxim d'interrogants oberts; si el lector assedegat de respostes sadolla les ànsies de coneixement sobre aquesta proposta amb la diversa i creixent literatura que hi ha sobre la RB hauré aconseguit el que em proposava.

No cal estendre's gaire per descriure les abismals desigualtats socio-econòmiques entre els membres d'una mateixa societat, i encara menys entre diferents societats, només cal donar un cop d'ull al nostre voltant. Aquestes desigualtats són especialment injustes en primer lloc perquè deixen els més pobres en unes condicions indignes de vida (si hi hagués molta desigualtat però el més pobre gaudís d'unes condicions de vida dignes aquest seria un problema secundari); en la majoria dels casos no procedeixen del mèrit o l'esforç personal sinó de la transmissió hereditària; i per acabar el disseny institucional actual tendeix a polaritzar encara més distribució de la renta. La filosofia política estudia com hauria de ser una societat justa. Darrerament i des de diferents escoles de pensament s'està polemitzant al voltant de la RB, és una condició suficient per viure en una societat justa? és una condició necessària però no suficient? És un error? El debat està obert.

La RB vol ser un subsidi universal incondicionat. Es tractaria d'una renda suficient (al voltant del 50% del PIB per càpita segons els estudis realitzats) que haurien de rebre tots els membres d'una societat pel simple fet de ser ciutadans, independentment de les característiques específiques de cada subjecte. La RB es concep com un dret i no com la típica mesura de beneficència destinada als més desafavorits de l'Estat del Benestar tal com el coneixem.

L'objectiu principal de la RB és maximitzar el benestar del membre més pobre d'una comunitat. Això s'aconseguiria directament a l'implementar-la, però la RB és molt més que això. Al blindar la subsistència material de tots els ciutadans, el mercat laboral canviaria radicalment: desapareixeria el grup d'aturats disposats a treballar a qualsevol sou, augmentaria el poder de negociació dels treballadors, i tot fa pensar que la remuneració relativa entre les diferents feines variaria a favor de les més dures i desagradables (al revés que ara). Tots aquests efectes retroalimentarien el procés cap a una distribució de la renta més justa.

Seguint l'argumentació de Philippe Van Parijs, la instauració de la RB permetria passar d'un context on l'individu gaudeix de llibertat formal (absència de coerció) a un de llibertat real, que permetria a un individu decidir lliurement i sense interferències els seus plans de vida. Així s'evitaria el problema de les preferències adaptatives, que és el que es dóna quan una persona mancada de recursos li sembla que és feliç amb la vida que porta, perquè com que totes les alternatives són inassolibles amb els seus ingressos ni se les planteja. Aquesta problemàtica es va posar de manifest a la ciutat de Seattle quan el consistori va atorgar uns subsidis a les mestresses de casa. Amb el temps els divorcis es van disparar, evidentment no pas perquè el subsidi els hi incités sinó perquè havien vist com la seva llibertat per decidir què fer amb la pròpia vida havia augmentat.

En les societats modernes el dret de ciutadania s'ha estès de forma universal, però pel camí ha perdut la força que tenia aquest terme a l'Atenes clàssica, on si bé la societat estava infamement estratificada entre ciutadans i no ciutadans (sense drets), els primers gaudien de les condicions òptimes per tirar endavant la seva vida i participar a les institucions polítiques sense interferències. La tradició republicana està compromesa amb la defensa de la llibertat com a no dominació, i aquesta només s'aconsegueix si tots els membres d'una comunitat gaudeixen d'independència material. Només així tots els individus podem esdevenir ciutadans en el sentit genuí del terme.

Un altre tema a considerar és el del parasitisme; el reputat filòsof moral John Rawls deia que amb la RB la gent es passaria tot el dia surfejant sense treballar. Evidentment si la gent deixés de treballar, la RB ens conduiria al suïcidi col·lectiu perquè al final no hi hauria res a repartir. En primer lloc cal dir que si s'entén la RB com un dret no existeix la possibilitat real de ser un paràsit per definició, ja que no està subjecte a cap contraprestació. Sense tenir això en compte, deixaríem de treballar? Ho deixo a l'aire; però segurament ho faríem més a gust. El que sí que està clar és que la RB ajudaria a lluitar contra el parasitisme molt més catastròfic de la minoria que actualment s'enriqueix sense treballar a cop de plusvàlua.

Han quedat molts temes per tractar, sobretot en el terreny de l'especulació sobre els efectes que podria generar la RB entre diferents col·lectius (joves, dones, jubilats, immigrants...), en l'augment de la participació política real... En el terreny estrictament tècnic s'ha de dir que els estudis avalen la viabilitat d'aquesta proposta, que es tiri endavant o no és tan sols una qüestió de voluntat política. Davant del segrest permanent de la classe política, la RB, com tantes altres mesures d'interès general, només tirarà endavant si la ciutadania ho demana (demanem!) enèrgicament.

Aquells escèptics que m'esteu llegint, deveu pensar que la RB és obra d'algun il·luminat. Quan el camí està tan ben marcat i vigilat i ens condueix a un destí tant desesperançador fan falta molts somiadors que s'alliberin de les cadenes que ens tenen presos i engendrin alguna idea que torni a il·luminar el camí. Totes les propostes innovadores topen amb la resistència de la tradició i del poder establert. A tall d'exemple, només cal recordar la conquesta del sufragi universal, els primers a demanar-lo foren titllats d'inconscients, ara és una conquesta intocable.