Al llarg d'alguns capítols del Rayuela de Julio Cortázar, els protagonistes passen les hores jugant al “cementiri”. Aquest cementiri, però, no conté els cossos d'humans finats, sinó que està plagat de cadàvers de paraules: és el diccionari de la llengua. I és que una quantitat ingent de mots cau en desús dia rera dia, contribuint a desertitzar el paisatge intel·lectual. Potser alguns encara romanen impresos en algun arcaic volum de saviesa, sí, però ningú els pronuncia i ningú els entén.

El joc dels fantàstics personatges de Cortázar consistia en entrar al “cementiri” i insuflar vida a tantes paraules com els fos possible, renovellant així el seu ús: “ ten piedad de los afofados, los afrontilados, los aglabanados y los aforados que se afufan”, deia algun d'ells. I això que les vides d'aquests ficticis reivindicadors de la llengua encara no patien l'efecte dels mitjans de comunicació, altrament coneguts com mitjans d'intoxicació.

I és que la televisió que bevem sembla que provingui de moltes fonts i que tingui molts canals, però en realitat gairebé tota l'aigua està estancada en la mateixa bassa.

Se'ns ofereix una àmplia gamma de vies de distracció i destrucció de la criticitat amb una sèrie de programes que sadollen l'audiència amb espectacles estudiadíssims. Aquests programes són, per definició, visuals, i el poc text que s'hi inclou consta habitualment de vocables excessius o repetitius fins la sacietat. És fàcil percebre que dos versos de Shakespeare poden suggerir molt més que setanta temporades de Gran Hermano. Així, la televisió valora la imatge molt per sobre de la paraula, depauperant de forma subreptícia el nostre vocabulari i parcel·lant la nostra expressivitat.

De fet, aquesta és una tendència molt general avui dia, i no afecta tan sols a un o dos idiomes, sinó a una gran quantitat. És per aquest motiu que el present article no s'emmarca en la situació d'una llengua concreta sinó en un empobriment global del llenguatge, de la nostra capacitat comunicativa. Però quines són les limitacions del llenguatge?

Les teories del filòsof Ludwig Wittgenstein són moltes i d'una profunditat poc sondable, tot i això algunes de les seves conclusions són mitjanament comprensibles per la nostra comparativament llastimosa capacitat intel·lectual. Aquí farem esment de la que diu que el significat d'una paraula no és més que la utilització que se'n fa; dit d'una altra manera, el significat no és una entitat que vagi adossada al mot o expressió. Així, la mateixa paraula pronunciada en contextos desiguals o per persones diferents pot tenir un significat radicalment distint. Això fa que un dels objectius de la filosofia, el concepte de llenguatge ideal com a eina per abastar els límits del pensament humà, trontolli per la pròpia imperícia de l'ésser humà, el qual amb un llenguatge limitat produeix un pensament limitat.

Finalment, Wittgenstein apuntava que “d'allò que no es pot parlar cal guardar-ne silenci”, un assenyadíssim consell que ningú posa en pràctica.

El nostre llenguatge com a eina, doncs, té força mancances, i a més no ens permet expressar “allò del que no es pot parlar”. Amb totes aquestes carències, només falta que destinem a l'abandó més paraules, només falta que aprimem el diccionari per engreixar la nostra ignorància.

És cert, estem donant l'extrema unció a un nombre ominós de vocables (i això és inhumar!). S'entén que les paraules són peremptòries com tot el que coneixem, i que gradualment n'apareixen de noves que les desplacen. Ara bé, la seva taxa de mortalitat és molt més alta que la de natalitat: per cada una que neix (com per exemple, xatejar ) en moren almenys tres (com garlar, perorar o departir ). Si fem memòria, potser aquest fet ens recordarà lleugerament a una idea suggerida per George Orwell al seu llibre 1984 : la Novoparla. Però , què és la Novoparla ?

A 1984 , el poderós partit totalitari del “Socialisme Anglès” controla cada aspecte de les vides que governa. Per a fer aquesta tasca encara més fàcil, implanta la Novoparla, consistent en una progressiva reducció de la llengua per tal d'erradicar així el pensament independent, fins i tot abans que aquest es produeixi. El raonament és senzill: si no existeix, per exemple, la paraula ‘revolució', no hi pot haver revolució. D'aquesta manera, cada edició del diccionari disminueix el nombre de termes i amb ell redueix la capacitat expressiva i cognitiva dels novoparlants, que esdevenen poc més que mers engranatges del sistema.

La Novoparla és una exageració que se'ns presenta molt llunyana, d'acord, però què ens assegurarà de no tendir-hi? Internet? Un redisseny del Ministeri de Cultura? L'obsequi d'un diccionari al president del govern?

Potser en tindríem prou llegint alguna cosa més que els missatges del mòbil i parlant de quelcom que no sigui l'últim disc d'en Raulito. Això, i fer més petit el poder dels grans mitjans.

Si no juguem una mica al cementiri, algun dia assolellat ens llevarem i observarem la mort de l'última paraula... però ja no ens podrem queixar.