La crisi que ha patit l'Argentina en els darrers anys probablement és una de les més terribles de la història recent. Un país que el 1913 tenia un PIB un 70% superior al d'Espanya i només un 30% inferior al de la Gran Bretanya , avui en dia té una gran massa de població molt endeutada i gairebé en una situació de pobresa, pràcticament s'ha desindustrialitzat i viu en una situació de caos econòmic, polític i social.

Malgrat que en gairebé tots el mitjans i en moltes esferes de debat i de decisió es parla d'una crisi econòmica devastadora, segurament el problema de fons és un problema polític i no estrictament econòmic (si és que són dos àmbits que es poden separar).

Hi ha diversos factors que s'han de tenir en compte per tractar d'entendre aquesta crisi.

En primer lloc, Argentina té una tradició política molt peculiar, marcada especialment pel fenomen del peronisme. Aquest moviment aconsegueix mantenir un important suport social al seu entorn i pren formes dictatorials i autoritàries malgrat que té tendència a afavorir als més desvalguts. Per altra banda, amb el peronisme es creen unes xarxes de clients molt fortes i s'instaura una política assistencial arbitrària (s'afavoreix de forma explícita determinats segments de la població).

Una altra de les característiques del sistema polític argentí es la important presència de corrupció en les elits dirigents. Una corrupció que, per altra banda, és coneguda i en molts casos tolerada per la societat argentina.

En segon lloc, l'estructura productiva argentina ha estat molt condicionada per la política de substitució d'importacions que es va aplicar des dels anys quaranta fins a principis dels anys setanta. Aquesta política es basava en l'establiment de polítiques proteccionistes i el foment de la creació d'empresa nacional per tal que el país fos capaç de produir per si mateix allò que abans s'importava. La idea que inspira aquest tipus de política és que a llarg termini és nefast per a una economia especialitzar-se en la producció agrària, ja que els preus agraris tenen la tendència estructural a disminuir respecte als preus industrials; de manera que es produeix un empobriment relatiu dels països agraris enfront als països industrials.

Deixant de banda la bondat o no de l'aplicació d'aquestes polítiques, a Argentina es van aplicar d'una forma errònia i van obrir les portes a la corrupció. Els resultats de les polítiques de substitució d'importacions foren, entre d'altres, greus problemes en la balança de pagaments, i una forta importància de l'empresa pública.

En últim lloc, també és important per tractar d'interpretar la crisi argentina entendre el paper dels organismes internacionals, especialment el FMI. Aquests organismes estan fortament inspirats per una ideologia neoliberal. En concret, actualment intenten imposar a la majoria de països del món l'anomenat consens de Washington, que prioritza principalment l'objectiu d'estabilitat monetària i equilibri en el sector exterior per sobre d'altres objectius com la superació de la pobresa o el creixement sostenible.

Tenint en compte tot això, malgrat que hi ha molts altres factors que juguen un paper important, es pot començar a analitzar què és el que ha passat a l'Argentina.

L'any 1976 els militars es van fer amb el poder i van iniciar una forta repressió dels moviments d'esquerres. Es va adoptar una política liberal i es va suprimir la política de substitució d'importacions.

El 1983 es torna a la democràcia i el candidat del partit radical, Raúl Alfonsín, guanya les eleccions. En aquesta època es manté la liberalització que ja s'havia portat a terme però no s'avança més. Al final del mandat es dóna una procés d'hiperinflació originat per un augment desmesurat de la despesa pública finançat amb creació de diner. Això provoca un canvi en les pautes de consum, ja que la gent compra únicament perquè el diner perd valor a un ritme extraordinari.

El 1989 arriba al poder Carlos Saúl Menem, un peronista moderat. El primer que fa és establir una política radical d'ajust i estableix la famosa paritat 1 dòlar = 1 peso. La idea que hi ha darrera aquesta política és que la fixació de la paritat de la moneda respecte al dòlar obligarà a fer una política monetària restrictiva, ja que s'haurà de controlar la inflació si es vol mantenir la competitivitat exterior i, a més, obligarà a fer l'ajust fiscal. Per altra banda, el peso també podrà recuperar la confiança ja que estarà subordinat a una moneda que es considera estable. La defensa d'aquesta paritat a ultrança, amb el suport del FMI, ha tingut unes conseqüències devastadores per Argentina. L'efectivitat d'aquest tipus de política és molt qüestionable, ja que el país se sotmet a la política monetària d'un altre país, en el cas d'Argentina amb la dels EE.UU., amb els quals gairebé no té relació comercial. La vinculació amb el dòlar va provocar que el peso estigués excessivament sobrevalorat, en part a causa de la política monetària restrictiva que durant aquesta època va portar a terme la Reserva Federal.

Per altra banda, no es va realitzar l'ajust fiscal que es necessitava per poder fer viable el manteniment de la paritat. Els extraordinaris dèficits es van finançar inicialment amb la venda del patrimoni públic i després, quan ja no quedaven empreses públiques per vendre, amb endeutament internacional, fins al punt que el deute extern, que ja era considerablement elevat, va arribar a uns nivells insostenibles.

La sobrevaloració artificial del peso, en un moment en què el seu principal comprador i competidor, el Brasil, estava practicant una política de depreciació del real, va portar pràcticament a la desindustrialització de l'Argentina. Era molt més barat comprar al Brasil que no pas produir a l'Argentina i moltes empreses van haver de tancar, amb l'augment de l'atur que això va suposar.

L'any 1999 la situació ja era insostenible. Cada cop era més evident que Argentina no podria fer front al pagament del deute extern ni mantenir la paritat. Era impossible aconseguir crèdit privat i no hi havia liquidesa per tornar el deute. En aquell moment l'única opció era trencar la paritat.

El 1999 surt escollit president De la Rúa. El govern argentí recorre al FMI per fer front a la crisi. Aquest es compromet a donar-li crèdit amb la condició de mantenir la paritat. És a dir, el FMI perpetua i agreuja una situació que és clarament insostenible, al mateix temps que augmenta el volum de deute d'Argentina.

El 2001 s'inventa el famós “corralito”. Els argentins canviaven massivament pesos per dòlars i retiraven els dipòsits bancaris en dòlars preveient que la paritat es trencaria en un futur proper. Davant aquesta situació el govern no permet que es retirin els dipòsits ni la conversió lliure. Això provoca que les bases socials del peronisme surtin al carrer i forcin la dimissió de De la Rúa.

Finalment es trenca la paritat i el país entra en una situació de caos. Hi ha un empobriment de tots aquells treballadors amb sous fixos i dels pensionistes. Moltes de les persones que tenien deutes denominats en dòlars són incapaços de fer front a aquestes obligacions. Els estalviadors veuen com els seus dipòsits perden valor de forma incontrolada.

Per tant, al meu entendre, la crisi d'Argentina no era un problema estrictament econòmic, perquè feia molt de temps que resultava evident que no tenia cap sentit mantenir la paritat. De fet, fins i tot és molt qüestionable que aquest tipus de polítiques siguin efectives, però això ja seria objecte d'una altre debat. Tanmateix sembla prou evident que si es va aplicar aquest tipus de política i, a més, es va mantenir durant tant de temps, va ser perquè hi havia importants interessos polítics i els grups de pressió van exercir la seva força. El FMI, que va ser l'instigador de l'establiment de la paritat i va defensar-la fins i tot quan era totalment inviable, estava defensant uns determinats interessos de les elits i estava fortament influït per la ideologia neoliberal que volen imposar a tot el món. Per altra banda, la mala gestió del govern argentí i l'elevada corrupció van prendre un paper determinant en l'evolució de la crisi, agreujant-la considerablement.

Qualsevol decisió econòmica és una decisió política, amb la qual s'afavoreixen a uns determinats grups respecte a uns altres. L'intent per part dels organismes internacionals, especialment el FMI, d'imposar un determinat model de gestió de la política econòmica de caire neoliberal no és més que l'intent d'assegurar els interessos de les elits, tant locals com internacionals. El cas d'Argentina és un més dins un grup de nombrosos exemples que semblen indicar que aquest tipus de polítiques no funcionen de forma genèrica.

El que s'ha de tenir present és que existeixen alternatives. Probablement el problema és que els grups que tenen poder i influència tenen molts interessos en què aquestes alternatives no es portin mai a la pràctica.