Woody Allen diu que la tradició tan sols és la il·lusió de la permanència, jo hi afegiria que aquesta ens encadena i encega de tal manera, que acabem reduïts a un estat de semiesclavitud que oscil·la entre l'automatisme irreflexiu i l'autocomplaença. Justificar l'existència present del que sigui amb la sola base de l'existència pretèrita és quelcom sense sentit i alhora d'allò més habitual. Endemés és una actitud força còmoda perquè tan sols consisteix en agafar els valors, creences i costums que a un li han inculcat (o amb les quals ha conviscut), assumir-les com a pròpies i projectar-les cap al futur.

Amb això no estic dient que tot canvi que se'ns presenti sigui bo per definició¹ aquest ha d'estar avalat per bones raons. Però per vèncer la paràlisi, l'anacronisme i l'encarcarament social hauríem reflexionar al voltant de tot allò que afecta a les nostres vides (o sigui, tot), no hi ha res intocable; paradoxalment aquelles coses que gaudeixen d'immunitat són les que acostumen a ser més discutibles (vegis monarquia).

Hi ha alguna raó² per continuar prohibint l'eutanàsia, l'igualtat de drets de les parelles homosexuals, ser nacionalista, aquí m'hi aturaré una estona... Què és el que fa tan atractiu el nacionalisme? No es pot respondre sense resoldre abans una altre qüestió: per qui? Per les classes dominants és evident el servei que fa: projecta la imatge d'una nació homogènia cap endins i heterogènia amb les del seu voltant, els interessos de tots els ciutadans convergeixen i la unió interna és l'única possibilitat de defensar-se de l'enemic exterior (l'únic). Però sens dubte som un conjunt d'individus diversos i amb interessos divergents (enfrontats, contraposats, antagònics...) així doncs perquè perduren aquests sentiments d'identitat col·lectiva? Hem de recordar que les identitats nacionals són estàtiques, s'alimenten de fenòmens històrics (reals o ficticis) i són sempre reàcies al canvi³. Això encara agreuja més la situació perquè resulta que no tan sols es cau en el vici de pintar cada nació d'un sol color, sinó que a més a més aquest color no el podem pintar els que hi vivim ara i aquí sinó que ve definit per l'idea tradicional i folklòrica de catalanitat (espanyolitat etc.) No és català (espanyol, francès...) aquell que viu i treballa al territori citat, ho és aquell que es comporta d'acord amb els cànons de comportament que s'han estilat en el passat.

Continuo: ...assignació de les faldilles a les dones, extirpació clitoriana massiva. Hem de lamentar que s'estigui perdent (encara que molt lentament) la tradició centenària de mantenir la dona sotmesa? Perquè no en fomentem l'apallissament per recuperar les nostres arrels? Perquè continuem ballant sardanes? Ens agraden o simplement perquè abans es feia? I la festa major més tradicional de Catalunya? A vegades les tradicions tenen un interès digne de ser conservat, d'altres ranciejen, hem de conservar-ne la part litúrgica? Jo diria que no... i un molt llarg etcètera...

Salut i resistència mental!!!